frustació

Voleu dir que mai no arribarè a controlar ni que sigui una miqueta l'ordinador?
De veritat que em sento ben frustada. Sempre havía pensat que si un s'esforçava en alguna cosa a la fi  recollìa els fruits, ara ja començo a dubtar si serà veritat.
No sè si ès per l'edat, la manca de confiança en mi mateixa, o simplement que les noves tecnologies no van amb mi, pero el cas es que em costa moltissim dominar aquest aparell.
No patiu, penso continuar sense defallir, encara que es l'aprenentatge que mès m'ha costat en la meva vida.
Cèlia

RECORDANT AL MOSSEN

Sempre resulta difícil dir l'últim adéu a les persones vers les quals sents afecte i estimació. Tens el neguit de no saber expressar tot el que aquesta persona ha representat. Va ser el 1990 que mossèn Tella va arribar a la nostra parròquia, amb la salut una mica gastada, ... que no malgastada. Dels més de 50 anys de ministeri sacerdotal 20 els ha dedicat al nostre poble, de manera estoica, sense defallir ni física ni moralment. De manera humil però amb un optimisme persistent, va anar assolint tot els objectius que volia. 

Aquestes paraules volen ser d'agraïment i de reconeixement a J. Mª Tella, el mossèn que serà recordat sens dubte per la seva bonhomia, i per la seva entrega i dedicació als altres. La seva petjada ha quedat incrustada en cada un dels racons de la nostra església, i el seu record romandrà sempre viu en la memòria de tots els que vàrem tenir la sort de tractar-lo. Descansi en pau.

Cèlia
 

                                                                       

  

manifest contra la violència de gènere 2010

Amb motiu de la diada Internacional contra la violència de gènere  vull fer palesa la meva solidaritat amb totes les dones que pateixen d'una o altra manera qualsevol forma de maltractament. Considero que es un atemptat contra els drets humans i suposen un veritable obstacle  per al desenvolupament d'una societat plena, lliure i democràtica. La violència contra les dones és avui un dels problemes més importants de la nostra societat,  problema  que s`ha exercit históricament  i que malgrat els avenços es continua manifestant d'una forma cruent i reiterada.
Davant d'aquesta palpable realitat , vull fer sentir  el meu rebuig i indignació en lo que ja s'ha convertit en autèntica malaltia social.
Sigui el meu missatge d'esperança per a totes les dones que encara avui senten que aquests drets són inabastables, que son més un desig que una realitat..



cèlia

l'estiu que em va canviar la vida

Com ja sabeu, l'estiu 2005  se'm va diagnosticar un càncer de mama , per a mi va ser  un estiu en que no va brillar el sol, molt al contrari, quan mirava l`horitzó l'únic  que veia era un núvol negre i amenaçador.No m'atreviria a dir que he viscut el pitjor moment de la meva vida, perquè aquesta ens sorprèn massa vegades, però si que ha  marcat un abans i un desprès. Ja sé que el meu cas no és únic  ni excepcional, algunes de vosaltres heu passat pel mateix i us agraeixo que m'encomanessiu el vostre coratge i esperança  per continuar endavant. Aprofitant que ara  tothom qui ho vulgui podrà llegir aquest escrit, vull agrair-vos tot el recolzament, interès i afecte que m'heu demostrat. Heu estat tantes les que m'heu fet costat en moments de defalliment, que heu plorat i patit amb mi, que des de llavors sento que estic amb deute amb tanta bona gent que he tingut al costat, i potser segur que no he valorat prou fins ara. Per tot això vull donar-vos les gràcies, però no les protocol·làries, sinó aquelles que es diuen de tot cor. A tothom que va estar amb mi en aquells moments MOLTES GRÀCIES.